PROBIKE

UN SOMNI ACONSEGUIT: IRONMAN LANZAROTE

Per: Sergi Domeño

Tot va començar fa poc més d’un any, quan el gran gurú, Pere Cahué, va trucar a gent entusiasta de l’esport i amant de nous reptes. El lloc triat per a la cita va ser un soterrani d’Intemperie, i, com si es tractés d’una reunió clandestina, allà es van començar a posar les bases del que més tard seria una de les millors experiències de les nostres vides.

Ens vam trobar prop de 60 persones, totes nervioses i amb certes pors davant del que ens venia al damunt. D’aquella reunió, en va sortir una idea bonica i utòpica alhora: acabar l’ironman més dur del món, l’IM de Lanzarote. L’Ironman és una prova exigent en la qual has de nedar 3,8 kms, fer 180 km en bici i córrer, caminar o arrossegar-te durant 42,2 km (una marató) amb un temps límit de 17 hores.

De seguida es va formar un grup humà excel·lent i va començar un any que es preveia dur. Vam haver de deixar els esports que havíem fet tota la vida per convertir-nos en triatletes. La il·lusió per aconseguir tirar endavant aquella dura missió va fer que més d’un hagués d’aprendre a nedar, d’altres, a córrer, i més d’un va començar a perdre pes d’una manera alarmant, a cremar calories entrenant. Però ja ho diuen: “a lo hecho, pecho”; ja no ens podia aturar res ni ningú. Ens havíem compromès amb nosaltres mateixos; volíem ser finishers i això és el que intentaríem per tots els mitjans.

Quan vam començar els entrenaments va ser realment dur. A còpia de constància i sacrifici, vam anar veient, molt lentament, els avenços que fèiem. A poc a poc, ens vam anar creient que aquella utopia inicial era possible... I per què no? Ens podíem convertir en finishers. Però per aconseguir-ho, havíem de treballar dur. La majoria vam començar a participar en proves de 10 km corrent, mitges maratons, marxes ciclistes, algun triatló curt... Tot ens anava bé per anar-nos posant a to, agafar forma i adaptar-nos al nostre nou hàbitat. A mesura que anaven passant els mesos, anàvem agafant confiança i forma física, i cada dia acariciàvem el somni.

Vam participar tots junts en un parell de proves que van servir d’examen previ abans de l’examen final. Vam participar al Triatló Olímpic de Barcelona i en un mig ironman organitzat per la gent de PROBIKE. Aquestes dues proves van representar un gran impuls, perquè van fer que creguéssim en les nostres possibilitats i ens van donar una empenta important de moral per enfrontar-nos al temut Ironman. Van anar passant els mesos, i el maig s’aproximava sense retorn. Molts vam voler aturar el temps, perquè no teníem gens clar que estiguéssim preparats per fer una prova com aquesta. Però no només va arribar el mes de maig, sinó que va arribar el dia 23, el dia de l’Ironman! Amb nervis i il·lusió, vam enfocar la prova com una festa, com un regal per la quantitat d’entrenaments durs fets, les hores robades a la família, els canvis de torn a la feina per poder entrenar o competir, les matinades dominicals i tots aquells esforços invertits durant l’any per arribar a tope el dia marcat.

Realment, va ser un dia màgic. Cadascú es va agafar la cursa d’una manera semblant, amb l’únic objectiu d’arribar al final i gaudir d’una jornada que feia mesos que esperàvem. Durant el tram de bici, alguns components del grup ens vam anar veient, però a la marató va ser on ens vam intercanviar més mirades. Com que era un circuit de 4 voltes, ens anàvem creuant i animant sovint els uns als altres, cosa que va ser molt bonica i emotiva. Va ser la cirereta del pastís d’una bonica etapa de les nostres vides. A més, vam tenir la sort que la majoria de les persones del grup vam poder acabar, i això encara ens feia estar més contents. Vam aconseguir aquella etiqueta tan complicada d’assolir: ser finisher al lloc més exigent de tots, a Lanzarote.

En un ironman no hi ha vencedors ni vençuts. Els qui gosen posar-se a la línia de sortida d’una prova d’aquest tipus, es mereixen tot el meu respecte. És una experiència única on aprens a valorar les coses, on aprens que a còpia d’esforç, voluntat i il·lusió és possible assolir un somni per molt complicat que sembli. La clau és no defallir en els moments difícils i tenir molt clar el fi per al qual s’està lluitant. Així es reforcen les il·lusions i expectatives i es carreguen piles per no defallir pel camí.
Molts ja hem començat a pensar en el pròxim repte. Però la veritat és que el que hauríem de fer és gaudir d’aquesta gesta gens fàcil i valorar amb deteniment el que hem aconseguit, assaborir l’èxit.

No voldria acabar aquesta breu crònica sense donar les gràcies a la gent que ha fet possible que això tirés endavant, gent que es va comprometre des del principi amb el projecte i que ens han estat donant suport i motivant en tot moment. Gent com el gran Marcel Zamora que, gràcies a la seva enorme experiència en aquest bonic esport, ens ha donat un munt de consells que ens han ajudat moltíssim. A David Soler, un excel·lent nedador, i millor persona, que ens va guiar des del començament per tal que milloréssim la nostra tècnica i continuéssim surant.
I és que, el més bonic d’aquest projecte és que ens ha permès gaudir d’una afició amb gent encantadora i de grans valors humans. Espero que aquesta sigui la primera etapa d’un llarg cicle en què puguem preparar més proves en equip.

També un agraïment a Pere Cahué i al seu equip de PROBIKE per crear aquest projecte tan gran i per atendre’ns amb tanta professionalitat cada vegada que anem a la seva botiga. I, en especial, al piccolo Marcel Carreras, que tot l’any ha fet de conseller gràcies a la saviesa que implica haver fet 3 ironman. I, per acabar, gràcies a tots els components del grup amb qui he compartit tantes estones i tants riures. I, com no, a tots els familiars i amics que han estat donant-nos suport i aguantant-nos durant aquest any i mig. Gràcies a tots!
Fins aviat, companys!

Sergi Domeño
Finisher Ironman Lanzorte 09

Visita la galeria fotogràfica